Edunomia

L’Alfonso Arias ha escrit una interessant entrada sobre ela mals temps que semblen córrec per a les universitats europees… En unsmoment de contenció de la despesa pública, les universitats hauran d’optimitzar els seus recursos. De fet, Arias parla sobre els nervis de les universitats.

No és pas fàcil per al personal acadèmic de les universitats que ha assumit càrrecs de responsabilitat als rectorats, acostumats a increments constants de pressupsot en els darrers anys, veure ara com les aportacions públiques al funcionament del sistema universitari es redueixen. No és pas fàcil tampco com els investigadors d’àrees no tècniques o poc vinculades amb el món de l’empresa facin convenis, transfereixin els resultats de la recerca, o jugin en processos d’innovació. Aquestes coses demanem temps, i a més no tots els àmbits de coenixement tenen una transferència fàcil. Ni tan sols la química: molts de processos fonamentals químics no són directament aplicables a una innovació que representi ingressos raonables per a una universitat.

El Procés de Bolonya ha introduït, degut a la confusió amb què s’està ingroduint i a la manca de consens, una fressa considerable al funcionament normal de les universitats. la gent de la Universitat és capaç de treballar en situacions complexes, però ptoser aqueset cop se n’ha fet un gra massa, en començar la casa per la teulada (màsters en lloc de graus).

Més encara, la indefinició del sistema universitari espanyol, amb unes competències complicades entre estat central, autonomies i les pròpies univesriatts, complica la situació. Des del meu punt de vista, una política ha de prevaler sobre les altres: la de retenció i captació de talent. Amb gent bona, amb més o menys recursos, hi haurà una bona formació acadèmica dels estudiants, i hi haurà una bona recerca, entesa genèrciament com a sinònim de creació del coneixement, la seva transferència i la innovació.

Les Universitats tenen una gran responsabilitat. Saber administrar òptimament els recursos que puguin tenir amb l’objectiu de tenir talent ha de ser un dels seus pensaments motors.

He vist al blog de l’Antonio Arias que a Màlaga hi ha hagut una jornada sobre Estratègies de Comunicació, on els assistents van parlar de la transformació de la fragmentació a la complexitat.

Una de les branques que els participants van agafar per escriure les conclusions va ser la Físcia Quàntica. Per exemple, hi llegeixo que

Extrapolar los paradigmas de la física a las ciencias sociales y al tipo de fenómenos que éstas estudian tiene pues pleno sentido, la física ha sido siempre el modelo para las otras ciencias, y, de hecho, es una tarea que ya se está llevando a cabo en muchos campos, pero exige rigor y cautela.

La física cuántica forma hoy parte de la cultura humana, ya que ha trascendido el ámbito de los laboratorios de investigación. Básicamente, viene a decir que la materia en sus niveles más básicos no tiene forma definida, ni ocupa un lugar concreto en el espacio. Se comporta a veces como onda, a veces como partícula, siendo imposible determinar su posición salvo mediante probabilidades.

La característica fundamental de este universo cuántico es por tanto la incertidumbre y la imprevisibilidad. Allí, las partículas ocasionalmente se comunican entre sí sin mediar entre ellas tiempo o espacio, lo que significa que en la práctica se comportan como si fueran una sola (la llamada interconexión profunda) .Asimismo, la física cuántica plantea que el observador forma parte inseparable de la realidad que pretende conocer y describir, poniendo fin a la noción de espacio que había propuesto tradicionalmente la física.

La física cuántica cuestiona el concepto lineal de tiempo, abriendo nuevas posibilidades a las aproximaciones al futuro que son necesarias para adoptar las mejores decisiones en el presente. La física cuántica no puede avanzar en solitario, ya que necesita el apoyo de otras disciplinas (la nueva biología, la teoría de sistemas, la cibernética y las teorías de la comunicación) para articular nuevos conocimientos. La complejidad reclama la transdisiciplinariedad.

Francament, em sembla una mica exagerat fer servir els conceptes calu de la física quàntica (i els seus postulats) per entendre les claus de la transformació del món actual.

Crec que la ciència està plena de metàfores. Per exemple, imaginem-nos el benzè (C6H6), que té tres dobles enllaços entre carbonis, que es poden pintar de dues maneres (formes ressonants). De fet, el benzè és més estable que no pas el que podem voler dir tres enllaços dobles: es tracta del concepte d’aromaticitat. Només es pot explicar per la química quàntica (o sigui, la física molecular quàntica). És una xarxa de sis persones més valuosa o complexa quan hi ha tres lligams fluixos i sis de forts, o quan dues no estan lligades (cas de l’hexatriè)?

Treballar en xarxa, fer servir les eines socials de la Internet es pot explicar amb l’analogia de l’aromaticitat molecular: l’aromaticitat social. En faré un article seriós i real, quan tingui temps.

La marca Universitat de Catalunya agrupa les vuit universitats públiques catalanes. Jo diria que té forma de molècula, com un anell de tres àtoms (les perifèriques) anclar a un anell de quatre (les 4 de Barcelona) i un àtom que completa una piràmide. Em pregunto si es tracta d’una estructura aromàtica, però seria bo que en fos.

M’agrada comprar llibres que parlin de números. Avui, fent el que fan molts de gironins el diumenge al matí, he fet una vola per les parades de llibres usats (i també monedes, minerals i altres coses) que hi ha a la Plaça de Catalunya de Girona (a l’estiu es fa sota les Voltes de la Plaça del Gra, actual comenáment del carrer de Sant Francesc).

Mirant i remirant, amb la ment captiva per títols vells (i també per edicions dubtoses de modernitat dolenta i poc enginy), m’he trobat amb la reedició de 1982 de l’obra “Números meravellosos” de Joan Amades, de 1930. Un capítol destinat a cada número natural, del zero al setze, i d’altuns posteriors, amb la seva connexió a les dites populars.

En tinc d’altres, de semblants, en tinc de molt profunds matemàticament, però aquest aporta un bagarge impressionant de la cultura catalana.

Avui és dia 16 de novembre. Què n’hi diu aquest llibre? Dons que quan algú és molt parlador (aquí jo diria que un blocaire prolífic) que Xerra més que un setze.

Amb l’obra de teatre Opció B, ahir va començar formalment la Setmana de la Ciència 2008 a la Universitat de Girona, com en daltres molts llocs. De fet, dijous ja va haver-hi la Diada de Sant Albert a la Facultat de Ciències, i també una nova edició de la Fira de la Química.

Ahir el Diari de Girona va recollir a tota pàgina i en color aquest esdeveniment, on per cert els dos vicerectors implicats en la recerca de la UdG hi sortim (o sigui, amb en Josep Calbó, vicerector de recerca).

Des del punt de vista institucional, la SC08 tindrà un punt culminant a la III Fira de Mostres Científica, que es farà a la Plaça de la Constitució, al bell mig de Girona, dijous i divendres vinent, 20 i 21 de novembre.

Una altra activitat en què estem implicats diferensts investigadosr de la UdG és El Científic a l’Abast, on un investigador exposa a un centre de secundària la recerca que duu a terme i dóna pistes de la seva aportació mitjançant el comentari de la seva vida quotidiana. Tot plegat en el marc del Dia de la Ciència a les Escoles.

Em pregunto què explicará jo als estudiants de l’IES Salvador Espriu de Salt. Ara mateix no sé si sóc un investigador en excedència o un vicerector que investiga.

Avui la Universitat de Girona ha inaugurat la Setmana de la CIència 2008. És el primer cop que se’n fa una inauguració formal. M’agrada recollir-ho perquè no s’ha fet amb cap experiment científic espectacular o amb cap pompa innecessària, sinó amb una obra de teatre: Opció B.

Aquesa obra de teatre m’ha agradat per dues raons principals: primer, per tractar el tema de la clonació des d’una perspectiva psicològica, amb reminiscències a la pel.lícula El truc final o Matrix, passant per Abre los Ojos. Segon, té una estructura recursiva que permet anàlisis intrigants.

Em sembla que iniciar una Setmana de Ciència amb una obra de teatre permet remarcar la improtància que una universitat dóna a la relació Ciència-Humanitats. Jo crec que, malgrat que es pugui dir, els científics i els humanistes (per generalitzar en dos grans col.lectius tots els universitaris) estan connectats per una voluntat comuna i una comprensió mútua.

Recomano a qui pugui anar a veure aquesta obra que hi vagi. No en sortirà indiferent.

Ahir va tenir lloc a l’Hotel Carlemany de Girona el Fòrum de Noves Tecnologies de les Comarques de Girona. organtizat per AENTEG, l’Associació d’Empresas de Noves Tecnologies de Girona.

Duran el dinar hem tingut l’oportunitat excel.lent d’escoltar en Josep Maria Vilà, el director genearl d’INDRA, que ens ha exposat un dels seus projectes més innovadors, i també com estan configurant els espais de les seves noves instal.lacions a Barcelona, al districte @22.

Durant l’acte ha pronunciat una de les conferències en Pere Condom, director del Parc Científic i Tecnològic de la Universitat de Girona. En Pere ha exposat les idees de la UdG sobre el clúster TIC-Media que pretèn impulsar al Parc.

La Marta Morera, amb qui comparteixo inquietuds i amb qui tenim relació mitjançant l’Observatori de Tecnologies de la Informació i les Comunicacions (OTIC), ha parlat de l’Anuari Digital Comarcal de Catalunya. He tingut la sort de conèixer de primera mà les seves intencions de promoure el coneixement de les capactiats de comunicació i tecnològiques de les PiME gironines, i estic segur que el seu treball comportarà una millora en l’estructura TIC de l’entorn de la UdG.

Com a acte paral.lel, es va fer una presentació d’INSPAI, el centre de la Imatge de la Diputació de Girona, i com s’ha posat a Second Lilfe un arxiu de fotografies.